El projecte neix de vivenciar a la meva pròpia pell el dolor d'un part traumàtic i violent i de la posterior convivènvia amb les seqüel·les d'aquest fet:
Dolor, ràbia, dol per la pèrdua del part somiat, tristesa, incomprensió...
Però també desconnexió amb la teva criatura, mirar-la i no reconèixer-la com a teva.
Mirar-la i sentir que no li veus ni semblança ni bellesa. 
Abraçar-la amb el cor buit.
Sentir que no l'estimes ni tan sols com esperaves. 
Sentir que la relació amb ella és mecànica i racional, enlloc de fluïda i instintiva.
De l'entorn rebs missatges que t'invisibilitzen "no et preocupis més de tu, ara tens una criatura, estigues per ella", "el que va passar ja no importa, si el teu fill/la està bé, oblida't", "son coses que passen, no  t'hi facis mala sang", i un llarg etc de frases culpabilitzants.
Ningú no entén el que estàs passant, el teu dolor, l'origen de la teva tristesa. Pensen erròniament que t'has penedit d'haver-la tingut, que no estaves preparada per la maternitat... i no és això. Tu saps que no és això. És que t'han ferit i aquesta ferida t'impedeix relacionar-te amb la teva criatura des de l'amor incondicional. Enlloc d'això, mires la teva criatura i veus tot el dolor que vas sentir.
Ho expliques al metge i et vol medicar amb antidepressius, enlloc de poder acollir el que tu sents. 
Vas al grup de criança o quedes amb les teves amistats i tothom diu sentir-se tan feliç amb la seva criatura, que tu calles i penses que això que sents no és normal.
Et sents més sola que mai, incompresa i sense el recolzament d'alguna persona que sàpiga exactament pel que estàs passant.
La culpa d'envaeix i sense un lloc on sentir-te acollida, la teva maternitat i futura criança posen les bases sobre la teva ferida i la invisibilització del que has viscut i el que sents.